Doncs això, canvio de bloc. Si l'atzar em portà a obrir aquesta pàgina el passat mes d'abril (durant una actualització del messenger) sense haver vist mai un bloc abans, ara migro meditadament a Blogger. Res, però, canviarà, car res pot canviar, ni tan sols els títols en japonès (la comprensió dels quals és perfectament prescindible, car són del tot intranscendents), i tots els posts d'aquest bloc (sense, ai las, els comentaris fets, i a excepció d'aquesta darrera entrada), es trobaran també a la nova adreça.

 

 

Escassíssims lectors: salut, gràcies, i fins ara mateix.

- Doncs a mi m'agrada Mondrian - em digué ahir la meva companya després de llegir el post anterior - I al passadís ens quedaria molt bé un quadre seu.

 

Jo, com no pot ser altrament, acostumo a trobar les seves paraules sàvies i encertades, plenes de seny i dignes de ser obeïdes, més que escoltades. En aquest cas, però, i sense que serveixi de precedent, la seva proposta m'alarmà. Ràpidament vaig objectar que potser no ens podíem permetre una despesa tan important, sense contar que els de l'assegurança del pis ens apujarien la prima i ens farien canviar la porta d'entrada per una de blindada, a més de fer-nos posar reixes al pati. I crec, vaig afegir, que les obres dels grans mestres han de ser (encara que no gaudeixin de la meva prescindible simpatia) als museus perquè tothom en pugui gaudir, i no pas en cases particulars, perquè així no semblés que només em preocupava per la qüestió econòmica, i que l'altruisme també motivava les meves objeccions.

 

- Vull dir un pòster - em replicà amb aquell to seu tan característic, que deixa clar que no faig gràcia i que si només haig de dir bajanades, millor que calli o que les escrigui al bloc.

 

De totes maneres d'aquí poc és el seu sant i jo haig de cobrar un final d'obra (cap fortuna, però), i mira, li podria fer una sorpresa. Així que, algú es ven un Mondrian a un preu raonable?

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malevic.

 

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

 

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.

Deia Goebbels, Paul Josehp Goebbels, que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. Però Goebbels, un foll enmig d'una bombolla de fanatisme anihiladora, no sabia el que es deia. La mentida, entesa  com una asserció feta cientment contra la veritat (entenent per veritat una construcció contingent, un dogma revelat, un axioma científic ... tant és) no necessita res per imposar-se. Ni repeticions, ni falques publicitàries a ràdios andaluses, ni cap esforç. La mentida sempre triomfa, inexorablement.

 

És per això que em revolta la campanya publicitària engegada pel PP a Andalusia. No pas per la manifesta falsedat de la mateixa (la mentida, en els humans, és tan inevitable com la transpiració, això és, la suor), sinó per la inutilitat de tot plegat.

 

De tot cor, senyors peperos: no s'hi esforcin, no s'hi escarrassin, no malbaratin els recursos econòmics (migrats, sens dubte) del seu partit. No fa falta, cap falta ... si ja ho saben, ho sap tothom i és profecia: a Catalunya, dels castellanoparlants, en fem mandonguilles.

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez. 

Escriu l'insensat.

 

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.

Avui m'he despertat amb un dolor intens al canell dret. Encara mig adormit he provat d'incorporar-me, però en recolzar la mà al matalàs el dolor s'ha incrementat i se m'ha escapat un petit gemec. La meva companya, també mig adormida, m'ha preguntat si em passava res. Em fa mal la mà. Però ja se'm passarà. he respost.

 

Al llarg del dia, però, el dolor no ha marxat. No és que fos un dolor insuportable, no, però molestava, sobretot si intentava fer força amb la mà. Al vespre, estirats de nou al llit, la companya m'ha dit que el millor seria tallar-me la mà, a veure si així feia net. Com no podia ser altrament he trobat que la seva idea era magnífica, i he anat a la cuina a buscar el ganivet del pa i un drap, que aquestes coses, quan abans es fan, molt millor.

 

Oli en un llum. Jo em pensava que seria més dolorós, però no. L'ós es tallava francament bé. No s'ha estellat, i tot plegat ha estat ben suportable. L'únic però és que hem fet un bon merder, car amb el drap no hi ha hagut prou per estroncar l'hemorràgia de soca-rel, i hem acabat empastifant de sang tot el llit. Llàstima, perquè al matí havíem canviat els llençols.

 

Encara em noto una mica estrany sense la mà dreta, però suposo que és normal. Escric més a poc a poc, i encara no sé com m'ho faré demà a l'hora de dinar, sobretot si he de fer servir a la vegada la forquilla i el ganivet, com es fa, per exemple, per menjar un tall de lluç a la planxa. Potser m'hauré de comprar alguna mena de pròtesis?. Ja ho veurem, ja ho veurem.

No m'agrada la gent d'esquerres, ni la de dretes. Ni la de dretes que es pensa que és d'esquerres. Ni els feixistes ni els socialdemòcrates. Ni els marxistes, ja siguin maoistes, trotskistes o grouxistes. No m'agraden els negres, ni els que no són negres. Ni els albins. No m'agraden els gitanos romanesos, ni els gitanos portuguesos, ni cap tipus de gitano. Tampoc m'agraden els inuïts. No m'agraden els filisteus, ni els saduceus ni els samaritans. No m'agraden els aqueus ni els troians. Ni els espartans, atenencs, tebans, o macedonis. Els perses encara m'agraden menys. No m'agraden els catalans (gens), ni els espanyols, ni els belgues. Ni els socis de l'Espanyol ni els del Barça. No m'agraden els paletes, ni els arquitectes ni els lampistes, ni els metges ni els malalts. No m'agraden els sindicalistes, no m'agraden els conductors d'autobús, no m'agraden els ocupes. Ni els matalassers ni els de la colla jove ... ni els del Serrallo. Ni els accionistes de telefònica ni els socis de l'OCU.

 

No m'agrada, en definitiva, la gent en tant que conjunt de persones, nombre indeterminat de persones, o una certa categoria de persones. Si de cas de vegades, excepcionalment, pot ser que algú, amb nom i cognoms, amb cara i ulls, deslliurat de tota categoria (aïllat del proïsme) em desperti una certa simpatia.

 

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

 

 

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?

A l'assemblea dels aqueus Tersites (sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa) defensà la pau amb els troians i el retorn dels grecs a llurs respectives llars. Ulisses, a la réplica, ridiculitzà Tersites, l'amenaçà, i amb el ceptre d'orador el colpejà al bescoll i a les espatlles. Tersites, confós i sangonós, amb el rostre banyat per les llàgrimes, tornà al seu seient enmig de les rialles, de l'escarni i la befa, dels prínceps aqueus.

 

Tersites fou fill d'Agri, net de Portaó i Èurite, i poc sabem de la seva vida. Sempre se'ns presenta com un foll de cos deforme, un malvat capaç de qualsevol infàmia, covard amb els forts i valent amb els dèbils, que fou mort a cops de puny pel diví Aquil·les en justa venjança per alguna malesa.

 

Tersites, sens dubte, devia ser català.

En un espai annex a la gran sala es projecta un vídeo. En una llarga entrevista l'escultor parla sobre els seus orígens, els seus mestres, la seva infantesa, les polèmiques que l'han acompanyat ... parla, en definitiva, sobre la seva obra, que es confon amb la seva vida. L'entrevistador, sempre en un discret segon pla, fa bé la seva feina, amb preguntes pertinents i una certa complicitat.

 

Al museu, una mena d'escenografia tronada que amaga un edifici d'allò més vulgar, hi ha molta gent. No obstant això, la major part del temps restem (la meva companya i jo) sols davant la pantalla. De tant en tant, però, entren altres homínids. S'asseuen, miren una estona el vídeo, i marxen. Marxen!!!. Com poden, però, marxar? com poden no caure hipnotitzats, no caure captivats, seduïts, potser entabanats, per les paraules de l'escultor? com poden aixecar el cul del seient, donar l'esquena a la pantalla, i sortir? com poden ignorar el millor que els hi pot passar en molt de temps? com poden? com gosen?

 

Aquestes paraules del taxidermista Azúa, Félix d'Azúa, estan extretes del seu blog. Azúa, amb motiu de la reedició d'un lllibre de memòries d'Andrew Graham-Yoll, ens parla de la guerra que a l'Argentina hi hagué entre militars (suposada gent de dretes) i montoneros (gent d'esquerres, com si diguéssim).

 

Sorprèn la sorpresa d'Azúa car les esquerres (com les dretes, com tothom) s'han caracteritzat, des de sempre, pels mètodes expeditius: Robespierre, Líster, Stalin, Mao, Pol Pot . . .  la llista fora llarga, interminable. Azúa, però, troba el desllorigador: quan les maneres de l'esquerra no agraden, no són prou civilitzades, és que estan infectats pel virus nacionalista. El nacionalismo une en la barbarie incluso a lo más apartado, sentencia el nostre intel·lectual (no-nacionalista?). Gràcies a Azúa, doncs, finalment sabem que és el nacionalisme: una mena de loctite de la barbàrie.

 

Jo sóc incapaç de diferenciar les esquerres de les dretes, els no-nacionalistes dels nacionalistes, els bons dels dolents, nosaltres dels altres. Serà que per mi només hi ha dolents units en la barbàrie per la seva (la nostra) humanitat?.

 

Clar que jo sóc un cretí i, a més, miop.

 

Després que ens hagin donat la vida, que ens hagin alimentat, vestit i educat, potser fins i tot estimat; després d'haver gaudit dels beneficis de la penicil·lina, dels plaers de la carn, del vers d'Homer; després d'haver tastat els fruits de milers d'anys de progrés; després de tot plegat i encara més, ens és lícit desertar? abandonar? no participar en la res-publica? enterrar-nos en vida, com Walser, en un manicomi? llevar-nos la vida? ens és lícit no procrear i fer que tot l'esforç dels nostres avantpassats fineixi amb nosaltres? abandonar-nos en el tedi més absolut? esperar, simplement, l'arribada de l'àngel alliberador?

 

Podem excusar-nos (i tant que podem) dient que res vàrem demanar, que res volíem. Però, és lícit fer el que fem?

Tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre, uns nens trobaren el cos, inert enmig de la neu, de Robert Walser. Era l'any 1956, i en feia més de vint-i-cinc que Walser havia ingressat de manera voluntària en un sanatori psiquiàtric. Waldau primer, Herisau després.

 

Al llarg dels anys d'internament Walser es dedicà a fer llargues caminades pels voltants del sanatori, i a escriure en petits bocins de paper amb una cal·ligrafia indesxifrable. Herisau es va convertir per a ell en un modest racó on poder somniar sense haver de respondre davant de ningú; esdevenir finalment el zero a l'esquerra que, potser, sempre havia volgut ser.

 

I és que només la bogeria ens pot donar la lucidesa necessària per destriar el gra de la palla? per adonar-nos que, en paraules escrites pel propi Walser, en aquest món tal vegada no hi ha res que valgui la pena d'ambicionar honestament.

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

 

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

 

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

 

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

 

 

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra,  però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

 

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.

Sísif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins al cim d'un turó. Els motius del càstig, irrellevants, resten desconeguts. Tan ingrata penitència, però, mai era assolida, car el roc sempre rodolava pendent avall, i Sísif havia de recomençar, un i altre cop, dia rere dia, per tota l'eternitat, la seva impossible missió.

 

Era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços? Acceptava resignat el seu fat, del qual ni tan sols la mort, mort com ja era, el podia alliberar? o tal vegada albergava, potser en el racó més ignot del seu cor, una petita ombra d'esperança?.

 

I nosaltres, els més soques dels mortals, alberguem  encara cap esperança?

Sunrise és el títol de la primera pel·lícula que el meu admirat Murnau, Friedrich Wilhelm Murnau, va dirigir als Estats Units. Sunrise es pot traduir fàcilment al català per l'alba. Si se'm permet la llibertat, però, a mi sunrise  em sona a somriure  (coses de la fonètica imaginativa ), i que m'excusin els lingüistes. El somriure de qui? del sol, és clar. L'alba, el somriure del sol. Si, ja ho sé, sona com el que és, ridícul, però tampoc passa res si cada matí, en ser acaronats per la llum del dia, pensem, endebades, que el sol somriu o, molt millor, que ens somriu, tot desitjant-nos un bon dia.

 

I tot plegat gràcies a Murnau, que canvià el títol original previst, The trip to Tilsit (el guió del film era una adaptació de l'obra Die Reise nach Tilsit  de Hermann Sudermann) primer, Tale of two humans  després, pel definitiu Sunrise, el somriure del sol.

Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?

 

El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament,  èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).

 

I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?

 

O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?